València, juntament amb Madrid, Barcelona, Saragossa, La Corunya, Santiago de Compostel·la i Cadis, reclama 2.000 milions d’euros per a vivenda en 2018

 

En les seues al·legacions al Pla Nacional de Vivenda 2018-2021, la regidora María Oliver, juntament amb els representants d’estes ciutats, exigix una inversió que equipare Espanya amb la resta de països europeus “amb polítiques més coincidents amb la idea d’habitatge com a dret fonamental”. En la seua reunió amb el secretari d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge, Julio Gómez-Pomar, els regidors han proposat canviar la Llei d’arrendaments urbans allargant els contractes per a evitar augments de preu indiscriminats.

 

La regidora de Vivenda de València, María Oliver, juntament amb els seus homòlegs als ajuntaments de Madrid (José Manuel Calvo), Barcelona (Josep Maria Montaner), Cadis (Eva Tubío), Santiago de Compostel·la (Jorge Duarte), la Corunya (Xiao Varela) i Saragossa (Pablo Híjar), s’ha reunit l’11 de desembre amb el secretari d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge, Julio Gómez-Pomar, per a presentar-li personalment les seues al·legacions al Pla Nacional de Vivenda 2018-2021 que està en procés de tramitació. Una de les principals propostes que han presentat ha sigut dotar este pla de 2.000 milions d’euros d’inversió per al 2018, i invertir així la tendència que s’està donant al llarg dels últims anys de reducció dràstica del gasto públic en polítiques d’habitatge. En l’actualitat, el gasto destinat a vivenda de l’Administració General de l’Estat suposa el 0,059 % del PIB (467 milions d’euros en 2017). “I si continua amb la tendència actual de retalls en esta matèria (que han suposat una reducció de 1.000 milions d’euros en els últims 8 anys), les polítiques públiques de vivenda desapareixeran en 5 anys”, ha advertit Oliver.

 

La regidora ha assegurat que “l’accés a la vivenda és un dret bàsic constitucional. La irresponsabilitat del Govern central ens ha deixat un desert social en esta matèria . Mentre Àustria té un 24 % de lloguer social i Regne Unit un 17,6 %, Espanya disposa d’un ridícul 2,5 %. Els governs del canvi estem ací per a exigir al Govern central que siga sensat i solidari amb la gent, que actue i deixe de mirar cap a un altre costat quan la ciutadania el necessita”.

 

La reclamació dels set ajuntaments és que en el termini de 10 anys el gasto públic se situe en l’1,5 % del PIB. Este increment anual permetria que Espanya s’equiparara a la resta de països europeus que impulsen polítiques més coincidents amb el principi de la vivenda com un dret fonamental que, de fet, està arreplegat en l’article 47 de la Constitució espanyola. Els representants municipals insistixen en el fet que els ajuntaments són les administracions més pròximes a la ciutadania, i són les que més patixen la falta de recursos públics per a garantir la vivenda com un bé de primera necessitat.

 

ALTERNATIVES EN MATÈRIA D’HABITATGE

 

Les propostes presentades pels regidors i regidores inclouen altres mesures concretes per a augmentar el parc de vivenda pública. Destaquen les de tipus financer i les propostes per a potenciar nous models de cessió de vivenda.

 

En el cas de les mesures de tipus financer, proposen que l’Institut de Crèdit Oficial dispose de línies de finançament específic per a projectes de vivenda protegida, que des del Govern es done suport tècnic i financer per a sol·licitar finançament i ajudes europees, o que s’establisca un estudi sobre sistemes de finançament de vivenda pública, social i assequible per a aconseguir la convergència europea. Es pretén, a més, establir un marc legal per a impulsar alternatives com el dret de superfície en cessió d’ús, que garantix la propietat pública del sòl.

 

Entre les al·legacions presentades al Pla Nacional de Vivenda, els ajuntaments també plantegen la necessitat d’evitar l’especulació amb la vivenda pública de compra. “La propietat del sòl d’este tipus de vivendes no ha de passar a les mans privades al cap dels anys, com succeïx en l’actualitat”, ha explicat Oliver, qui també s’ha referit a altres propostes com obligar la SAREB i altres entitats rescatades amb fons públics a incorporar immobles buits al fons de vivendes per al lloguer social: “En la redacció actual del Pla, les aportacions són voluntàries, fet que s’ha demostrat que és ineficaç.” A més, segons ha dit la regidora, “les ajudes a la rehabilitació han de prioritzar al xicotet propietari amb escassos recursos econòmics per davant del gran propietari, i han de preveure mesures perquè les millores que es realitzen amb ajuda de fons públics no puguen repercutir en un increment excessiu del contracte de lloguer que expulse els veïns i veïnes”.

 

MODIFICACIONS LEGISLATIVES

 

Els representants dels ajuntaments han aprofitat la visita a la Secretaria d’Estat d’Infraestructures, Transports i Habitatge per a posar sobre la taula la reivindicació de modificacions en el marc legal i normatiu que protegisquen els inquilins. La Llei d’arrendaments urbans (LAU) ha d’allargar la duració mínima dels contractes, ja que s’ha demostrat en moltes ciutats que la reducció a 3 anys que es va dur a terme en l’última actualització d’esta llei ha conduït a pujades dels preus molt per damunt de la capacitat adquisitiva de la ciutadania. A més, els ajuntaments reclamen que la LAU permeta a les comunitats autònomes, en coordinació amb els municipis que puguen, si així ho requerixen i si es dóna el cas d’una alta demanda acreditada, regular els lloguers per a evitar els preus abusius.

 

Eliminar els beneficis fiscals de les SOCIMIS és un altre dels plantejaments que posen sobre la taula els ajuntaments, ja que l’activitat d’estes societats repercutix negativament en el mercat de lloguer i, gràcies a les excepcions de tributs i a les bonificacions fiscals, els seus guanys superen els 5.000 milions d’euros. La compra de vivenda habitual per part de persones i entitats estrangeres no residents també ha de ser penalitzada fiscalment.

 

Print Friendly, PDF & Email
Bookmark the permalink.

Comments are closed